Orn·is Comics App

dimecres, 12 de novembre de 2014

La guineu, tan a prop, tan lluny.

Aquesta és la guineu que he vist de més a prop, a la vall d'Àneu.
  Fa un temps una parella de científics naturalistes, en Joan Barrull i la Isabel Mate, es van posar en contacte amb mi. Estaven fent un llibre sobre la guineu a Catalunya, i van trobar a internet un dels meus còmics (podeu veure'l aquí: pàg.1, pàg.2, pàg. 3 i pàg. 4).
Els va semblar que podia servir com a uns dels exemples de la utilització actual de la guineu en la ficció. Com us podeu imaginar, vaig acceptar encantat.
No només això, sinó que em van regalar el llibre. Un llibre que vaig llegir i gaudir. Si bé les parts  més científiques no tinc el nivell mínim (sóc de lletres, jo, això dels codis genètics... :P), en moltes altres parts del llibre qualsevol neòfit pot aprendre molt sobre aquest mamífer tan comú, i alhora tan desconegut.  Jo en vaig aprendre molt. Interessantíssim el capítol on es descriu les diferents evolucions socials segons l'habitat i la seva mida. És molt gratificant (i imprescindible en una societat) que científics de gran vàlua tinguin present la part didàctica, penso per exemple també amb en Josep Maria Massip i el llop.

 Al cap d'un temps, em van demanar un petit dibuixet per una celebració personal. Com podeu suposar, no vaig pensar-m'ho dos cops. Vet aquí el que els vaig fer, tot esperant que passin per alt la "ficció anatòmica". Ja he dit molts cops que jo no serviria com a il·lustrador científic :)

 Dibuixar bé és entendre el que dibuixes. I entendre és estimar. Jo ara m'estimo una mica més les guineus!



   Al cap d'un temps, em van enviar aquestes fotos. Atenció! No s'ha d'intentar adoptar mai un cadell de guineu, per molt que us sembli abandonada. No són gossos, no s'adaptaran bé en fer-se adults. A més, molts cops són cadells que comencen a explorar. Només s'ha de recollir en casos extrems i clars que la parella de pares ha mort i dur el cadell a experts. Aquestes fotos corresponen a un entorn científic i controlat de recuperació i/o reintroducció d'animals. I, tot i això, són fotos ben tendres i divertides! :)

 Moltes gràcies, Joan i Isabel!




5 comentaris:

Gargotaire ha dit...

Un apunt. Les guineus salvatges no es poden adoptar, però sí que es pot fer cria selectiva per a agossar-les de la mateixa manera que molt més lentament es deuria fer fa uns quants mil·lennis amb els llops.

Hi ha un experiment molt interessant sobre això del que en trobaràs molts de vídeos al YouTube: http://www.youtube.com/watch?v=-L58NPPQ5eI

Em fa venir ganes de tenir-ne una (*_*)

Quim Bou ha dit...

He, he!
Sí que són xules les guilles, la veritat. Però... gent (no va per tu, Gargotarie!): si voleu mascotes, trieu gats i gossos. Potser no són exòtics, però acompanyen a l'home des de fa segles i ens combinem millor.

Sí, em referia a que al llibre es fa referència que de vegades, excursionistes o gent que va al camp, es pot trobar un cadell de guilla voltant.
Amb la descripció dels costums de "marcar territori" que segur que tindrà d'adult, em va recordar quan vaig tenir un gat mascle sense castrar i va començar a entrar en zel... multiplicat per deu ... argh...

Quim Bou ha dit...

Ehhhh.... Sobre el teu link...
El meu anglès és molt fluix, però, "farm"?
No entenc gaire l'interès en domesticar les guineus, i si es per fer-ne mascotes, doncs, ja he dit a dalt la meva opinió.

Les instal·lacions, a més, em donen molt mal rotllo. D'acord, he vist protectores amb gàbies per l'estil, però es tracta de casos excepcionals, per urgència o per manca de recursos. No ho sé, Gargotaire, de bones a primeres, i reconeixent que no entenc el que diuen, les imatges més aviat em provoquen rebuig que no curiositat.

Gargotaire ha dit...

Les instal·lacions són d'una empresa russa que es dedica a criar guineus per a aprofitar-ne les pells. Sé que et repugna, però és el que hi ha.

A aquesta empresa s'hi va dirigir un genetista (Dmitry Konstantinovich Belyaev) i els va demanar que li permetessin aprofitar-la per a fer un experiment. Volia triar les guineus que fossin més manses. La tècnica que va fer servir és la dels cercles de tolerància. Si una guineu es posava com una fera quan tenia un humà a 2 metres no era bona per a criar. Si en canvi els tolerava a mig metre ho era més. Així, generació rere generació va anar triant les més tolerants.

El que no es podia esperar és uns resultats tan sorprenents:
-Les guineus van esdevenir moltíssim més dòcils i juganeres, imitant el comportament dels gossos.
-Van començar a lladrar.
-Van passar a tenir les orelles caigudes com els gossos.
-El color del pelatge va canviar fent taques com les que tenen els gossos i no els llops.
-Movien la cua en senyal de felicitat.
-Reconeixien el seu nom.

El que tenim és que en a penes 20 anys van fer una transformació completa com la que van fer els llops en passar a gossos.

I sí, en una granja de cria per a pells, però a les bèsties les haguessin tractat igual fent o no l'experiment. Només canviava qui triaven per a la reproducció.

No havia pensat en l'anglès. Aquí està en castellà http://www.youtube.com/watch?v=QCXJtCWGGjE (hi diu algunes ximpleries sobre el que es creia de Darwin, però bé).

Però el fet era que tenir una guineu salvatge a casa és com tenir-hi un llop. Mala idea. En canvi aquestes guineus són com tenir-hi un gos.

Quim Bou ha dit...

Gràcies per les explicacions, Gargotaire!
És molt interessant i curiós això que comentes. Ara bé, jo, que sóc més aviat tirant a animalista, doncs... em trenca el cor veure aquestes imatges...

Salut!
Quim