Orn·is Comics App

divendres, 23 de març de 2018

Montserrat nevat


 La vida té moltes curiositats. Una, que jo encara no hagés pujat mai a Montserrat. I dues, que quan hi pujo, neva. Pel que fa a la primera, en viure a prop del Pirineu i l'Alta Garrotxa, tinc mitja excusa. Tampoc m'agrada l'escalada, les vies ferrades i ni tan sols em fan gràcia les canals... així que sembla més normal que Montserrat, tot i la seva bellesa, me l'hagi mirat des de lluny.

 Però la vida és llarga i dimarts passat vaig tenir l'oportunitat de ser de bon matí a Monistrol. La meva primera idea era fer tota la travessa, però la nevada m'ho va trastocar tot.  Decideixo prescindir de camins poc senyalitzats o perdedors, ja que la neu de primera hora (més tard es va fondre) tapa totes les marques. Des de Monistrol pujo fins al monestir. Per cert, ja em perdonareu, però aquella zona és lletja de nassos a vista d'un excursionista. No dic que algun dia no vagi al seu museu, i m'ho miri amb ulls de turista, potser ho gaudiré de valent, però amb la motxilla a l'esquena miro de passar el més ràpid possible.
Vaig fins a Sant Jeroni. Sóc dels primers a pujar-hi: una parella de guiris muntanyencs i uns runers han matinat més que jo. De baixada, em trobo una noia japonesa molt agradable que fa fotos al meu gos. També em trobo amb un simpàtic noi de la zona que ha aprofitat per trepitjar la neu. La fem petar una estona, i només en aquests minuts, ja veig que ha valgut la pena aixecar-se d'hora. Comença a pujar tot un reguitzell de turistes i algun excursionista.
A part, la neu s'està fonent i es veu la gran quantitat de ciment del camí a Sant Jeroni.
Què voleu que us digui, per mi, la tornada se'm fa un xic desangelada.

 Com que el sol agafa força i fon la neu, i encara era d'hora, des de santa Anna decideixo fer marrada de la bona i anar pel GR 172 fins a santa Cecília (i tornar a Monistrol pel llarg i monòton PR C-19) . El GR 172 no només em permet gaudir de la muntanya i dels paisatges de les cingleres des de baix sinó que, digueu-me antisocial, gaudeixo de calma i tranquil·litat sense veure ni una ànima en hores. Ja planyo els que han de gestionar la seguretat i l'accés de Montserrat, si un dia dels més fluixos i complicats de l'any tenen tota aquella gentada. No vull ni pensar com és a l'agost.  I tot i aquests defectes (per mi)... coi, que n'és de bonica i especial com a muntanya.

 Cada cop que pugi als meus cims del Pirineu o l'Alta Garrotxa, miraré al sud i si el veig, seguiré dient tot content: "Mira! Es veu Montserrat!"