Orn·is Comics App

dijous, 30 de juliol de 2009

Els còmics d'en Jan!

Si ahir us recomanava la feina d'en Miquel Casals, avui us recomano la feina d'un altre amic: en Jan. No, no és en Jan d'en Super Llopis...! ;) Aquest també és molt bo (vaja, un dels mestres del còmic), però avui us parlo d'aquest Jan i les seves ressenyes de còmics fetes en còmic. Són molt bones i divertides!

Si ayer os recomendaba el trabajo de Miquel Casals, hoy os recomiendo el trabajo de otro amigo: Jan. No, no es Jan de Super Lopez ...! ;) Ése también es muy bueno (vaya, uno de los maestros del cómic), pero hoy os hablo de este Jan y sus reseñas de cómics hechas en cómic. ¡Son muy buenas y divertidas!

If yesterday it|he|she recommended you the work of Miquel Casals, I today recommend you the work of another friend: Jan. No, he is not Jan of Super Lopez...! ;) This is also very good (well, one of the teachers of the cómic), but I today speak you about this Jan and its|his|her|their reviews of comics made in comic. They are very good and fun!

Esbossos per fer rumiar (3)

dimecres, 29 de juliol de 2009

El Bloc de "20 y Pocos"

El pencaire Miquel Casals ha reorganitzat la sèrie 20 y Pocos i l'ha centralitzada en aquest pràctic bloc. D'aquí a poc, celebrarà el segon aniversari de les tires humorístiques! I hi haurà convidats especials... No us ho perdeu!

El trabajador Miquel Casals ha reorganizado la serie 20 y Pocos y la ha centralizado en este práctico blog. De aquí a poco, celebrará el segundo aniversario de las tiras humorísticas! Y habrá invitados especiales... ¡No os lo perdáis!

The worker Miquel Casals has reorganized the series 20 y Pocos and has centralized it in this practical blog. Up to little, it will celebrate the second anniversary of the humorous strips! And he will have invited special... Do not get lost it!

Esbossos per fer rumiar (2)

dimarts, 28 de juliol de 2009

Esbossos per fer rumiar (1)

Sovint, quan he de fer guions i no tinc cap idea, agafo el llapis i el paper i començo a dibuixar. De vegades, d'un esbós fet sense solta ni volta se'n pot treure una idea... Malauradament, avui he emplenat quatre pàgines i no n'he tret res de bo... Buf!

A menudo, cuando tengo que hacer guiones y no tengo ninguna idea, cojo el lápiz y el papel y empiezo a dibujar. A veces, de un boceto hecho sin ton ni son se puede sacar una idea... Desgraciadamente, hoy he llenado cuatro páginas y no he sacado nada de bueno... Buf!

Whenever I have scripts to write and I do not have any idea, I take the pencil and the paper and I start to draw. Sometimes, out of an outline made without any logic nor purpose you come with an idea... Unfortunately, I today I have filled four pages and no idea has come from them... Puff!

dilluns, 27 de juliol de 2009

La Nit de Sant Joan



I per acabar amb el molt interessant material que m'ha fet arribar en Joan Vilardell i que jo he volgut compartir amb tots vosaltres, vet aquí "La Nit de Sant Joan", de Clovis Eimeric i il·lustrat pel magnífic Junceda. Una novel·la juvenil de l'any 1.930. És bonic de tenir a les mans un llibre tan antic... fa cosa passar les pàgines i tot! Com a curiositat, la plaça dibuixada a la il·lustració del llibre és la de Banyoles!

Y para acabar con el muy interesante material que me ha hecho llegar en Joan Vilardell y que yo he querido compartir con todos vosotros, he ahí "La Nit de Sant Joan", de Clovis Eimeric e ilustrado por el magnífico Junceda. Una novela juvenil del año 1.930. Es bonito de tener en las manos un libro tanto antiguo ... ¡hace cosa pasar las páginas y todo! ¡Como curiosidad, la plaza dibujada a la ilustración del libro es la de Banyoles!

And to close the posts about the interesting material that Joan Vilardell has handled me and that I’ve shared with you, please find attached “La Nit de Sant Joan", from Clovis Eimeric and illustrated by the magnificent Junceda. A juvenile novel from 1.930. It feels good to have such an ancient book in your hands … I am even scared to damage it by turning the pages. As a curiosity, the square in the illustration of the book is the one from Banyoles!

dissabte, 25 de juliol de 2009

Parc nacional d'Aigües-tortes i l'Estany de Sant Maurici (I)

Estany de Sant Maurici.

Estany de la Cabana.

L'endemà, sortint del refugi.... ha nevat!

A les 9h. del matí.

A les 18h. de la tarda.

El divendres 17 vam marxar cap al Parc nacional d'Aigües-tortes i l'Estany de Sant Maurici. Després d'unes quantes hores de cotxe i de caminar una estona, arribem al mitja tarda a l'Estany de Sant Maurici. I cal felicitar els meteoròlegs: la van ben encertar. Comencem a pujar cap al refugi d'Amitges amb vent de pluja i, a mig camí, ens enxampa la fina pluja (i emprenyadora). Havent sopat, al refugi, ja comencen a caure quatre volves de neu... L'endemà a primera hora, la neu està servida. Però com podeu veure a la foto de dalt: de la neu de les 9 h. del matí, a les 18 h. ja no en quedava ni rastre! A mig matí ja no quedava ni rastre dels núvols... i el sol lluïa fort...
El dissabte a primera hora, decidim no pujar al Tuc de Ratera perquè la neu tapava el camí i les fites i no coneixíem el camí. Fem una ruta circular als estanys de Saboredo. De tornada al coll de Ratera, el sol ja llueix en un cel net de núvols i ha fos tota la neu, o sigui que comencem a pujar cap al Tuc de Ratera...
En resum, una bonica experiència i uns paisatges impressionants... per alguna cosa és un parc natural! :) Dissabte que ve, la segona part.

El viernes 17 nos marchamos hacia el Parc nacional d'Aigües-tortes i l'Estany de Sant Maurici. Después de unas cuantas horas de coche y de andar, llegamos al media tarde al Estany de Sant Maurici. Y hay que felicitar a los meteorólogos: la bien acertaron. Empezamos a subir hacia el refugio d'Amitges con el viento de lluvia y, a medio camino, nos pilla la fina lluvia (y molesta). Habiendo cenado, en el refugio, ya se empiezan a caer un poco de nieve ... Al día siguiente a primera hora, la nieve está servida. Pero cómo podéis ver en la foto de arriba: ¡de la nieve de las 9 h. de la mañana, a las 18 h. ya no quedaba ni rastro! A media mañana ya no quedaba ni rastro de las nubes ... y el sol lucía fuerte ...
El sábado a primera hora, decidimos no subir al Tuc de Ratera porque la nieve tapaba el camino y los hitos y no conocíamos el camino. Hacemos una ruta circular en los lagos de Saboredo. De vuelta en el Coll de Ratera, el sol ya luce en un cielo limpio de nubes y ha fundido toda la nieve, o sea que empecemos a subir hacia el Tuc de Ratera ...
En resumidas cuentas, una bonita experiencia y unos paisajes impresionantes ... ¡por alguna cosa es un parque natural! :) El sábado que viene, la segunda parte.

On Friday 17 we went to the Parc nacional d'Aigües-tortes i l'Estany de Sant Maurici. After several hours of driving and then a few walking, we arrive at mid afternoon to the lake of Sant Maurici. We must congratulate the meteorologists: their prediction was really accurate. We start to rise towards the shelter of d'Amitges with wind of rain and, halfway, the rain catches us. Having had dinner, in the shelter, it starts to fall down a little of snow... Early the following day, the snow is served. But as you can see the photo of above: at 18h there is no sign of the snow of 9 h! By mid-morning there is not even a trace of the clouds... and the sun was brightly shining...
On Saturday early, we decide not to rise to the Tuc of Ratera because the snow was covering the path|way and the milestones and we did not know the path. We make a circular route to the lakes of Saboredo instead. Back to the port of Ratera, the sun is shining in a sky clean of clouds and has melted down all the snow, so we decide to start to rise towards the Tuc of Ratera...
Shortly, a beautiful experience and some impressive landscapes... That’s why it is a nature reserve! :) Next Saturday , the second part, will follow.

divendres, 24 de juliol de 2009

Ara fa 100 anys...

"Com ens veuen els espanyols", publicat a la "Campana de Gràcia", l'any 1.909. En Joan Vilardell m'ha passat també aquesta interessant il·lustració... Cent anys més tard, creieu que aquesta il·lustració humorística encara seria vàlida? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions...

"Cómo nos ven los españoles", publicado a la "Campana de Gracia", el año 1.909. Joan Vilardell me ha pasado también esta interesando ilustración ... ¿Cien años más tarde, creéis que esta ilustración humorística todavía sería válida? Que cada uno saque sus propias conclusiones...

"How Spaniards see us", published in the "Bell of Grace", on 1.909. Joan Vilardell has also provided me with this interesting illustration... A hundred years later, do you believe that this humorous illustration would still be valid? Everyone can reach his/her own conclusions from it...

dijous, 23 de juliol de 2009

Setmana Coll (i 4)

I fins aquí, les quatre il·lustracions d'en Coll. Demà, més mostres que m'ha passat en Joan Vilardell.

Y hasta aquí, las cuatro ilustraciones de Coll. Mañana, más muestras que me ha pasado Joan Vilardell.

And so far, the four illustrations from Coll. Tomorrow, more samples that Joan Vilardell has provided me.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Premis Convit


Fa unes setmanes em feia ressò dels Premis Convit, ja que la Tònia Bauçà havia tingut la idea de presentar-hi ComiCat. Bé, era de preveure que no guanyaria, però ha valgut la pena participar. Enhorabona a la guanyadora i ànims als organitzadors, que ja treballen en la segona edició.

Hace unas semanas me hacía resonancia de los Premis Convit, ya que Tònia Bauçà había tenido la idea de presentar ComiCat. Bien, era de prever que no ganaría, pero ha valido la pena participar. Enhorabuena a la ganadora y ánimos a los organizadores, que ya trabajan en la segunda edición.

Some weeks ago I let you know about the Convit Prizes, since Tònia Bauçà had had the idea of proposing ComiCat. for this award. Well, it was from foreseeing that they would not win, but it has been worthwhile to participate. Congratulations to the winner and cheers to the organizers that already work in the second edition.

Setmana Coll (3)

dimarts, 21 de juliol de 2009

Neu al juliol.

Aquest cap de setmana passat no he penjat cap entrada referent a cap excursió... perquè estava al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Vam tornar diumenge a la tarda, o sigui que el proper cap de setmana (i potser més) aniré penjant les fotos. Com a avançament... el dissabte al matí... va nevar!

Este fin de semana pasado no he colgado ninguna entrada en lo referente a ninguna excursión ... porque estaba en el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Volvimos el domingo por la tarde, o sea que el próximo fin de semana (y quizás más) iré colgando las fotos. Como adelanto ... el sábado por la mañana ... ¡nevó!

This last weekend I have not posted any entry referring to any excursion... because I was in the Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. We came back on Sunday afternoon, so next weekend I will post the photos. As an advance... on Saturday morning... it snowed!

Setmana Coll (2)

dilluns, 20 de juliol de 2009

Setmana Coll (1)


L'Olau és un vailet de Banyoles que té un avi, en Joan Vilardell, aficionat i entès en moltes coses. Entre algunes d'aquestes, les il·lustracions i els còmics. Hi he contactat a través de l'oncle Jaume, i li he dedicat els Orns i el Serrallonga que s'han comprat. En Joan Vilardell m'ha fet arribar, amablement, unes fotos d'uns originals del gran Coll. Amb el seu permís, les penjaré aquesta setmana en aquest bloc.

Olau es un niño de Banyoles que tiene un abuelo, Joan Vilardell, aficionado y entendido en muchas cosas. Entre algunas de éstas, las ilustraciones y los cómics. He contactado a través del tío Jaume, y le he dedicado los Orns y el Serrallonga que se han comprado. Joan Vilardell me ha hecho llegar, amablemente, unas fotos de unos originales del gran Coll. Con su permiso, las colgaré esta semana en este blog.

Olau is a boy from Banyoles whose grandfather, Joan Vilardell, is an expert in many things. Among which, illustrations and comics. I have met him through my uncle Jaume, and I have made dedications to the Orns and the Serrallonga that he has bought. Joan Vilardell has gently handled me some photos of some originals of the great Coll . With his authorisation, I will post them this week in this block.

divendres, 17 de juliol de 2009

Còmics per llibres de text (i 4)

(L'última vinyeta l'havien de dibuixar els mateixos nens)
(La última viñeta la tenían que dibujar los mismos niños)
(The same children had to draw the last frame)

dijous, 16 de juliol de 2009

Còmics per llibres de text (3)

(L'última vinyeta l'havien de dibuixar els mateixos nens)
(La última viñeta la tenían que dibujar los mismos niños)
(The same children had to draw the last frame)

dimarts, 14 de juliol de 2009

Còmics per llibres de text (1)

(1 de 2)

Treballo sovint il·lustrant llibres de text. És una bona feina, divertida i variada. Algun cop, també, coincideix que m'encarreguen pàgines de còmic per aquests mateixos llibres de text. Aquest que us ensenyo és de fa força temps, cinc o sis anys com a mínim. Em sembla que eren per l'Editorial Casals, tot i que no hi puc posar la mà al foc (cada dia un xic més despistat!). La d'avui i de demà és un xic massa moralitzant pel meu gust, però les de dijous i divendres em va encantar fer-les... Completament surrealistes! :)

Trabajo a menudo ilustrando libros de texto. Es un buen trabajo, divertida y variada. Alguna vez, también, coincide en que me encargan páginas de cómic para estos mismos libros de texto. Éste que os enseño son de hace bastante tiempo, cinco o seis años como mínimo. ¡Me parece que estaban para la Editorial Casals, aunque no puedo poner la mano al fuego (cada día un poco más despistado!). La de hoy y de mañana es una poco demasiado moralizante para mi gusto, pero las del jueves y viernes me encantó hacerlas ... ¡Completamente surrealistas! :)

I often illustrate textbooks. It is a good work, fun and varied. Sometimes, I am asked to draw a comic for these textbooks. The one I am posting today is quite old, about 5 or 6 years old at least. I believe it was for the publishing house Casals, I am not entirely sure (every day a little bit more absent-minded!). The one for today and the one for tomorrow is slightly too moralizing for my taste, but those of Thursday and Friday … I just loved to make them... Completely surrealist! :)

dilluns, 13 de juliol de 2009

Bruixes!

L'Emili (cunyat i gran assessor per a un excursionista aficionat com un servidor) ens va ensenyar unes fotos d'un dels últims cops que va grimpar per aquests mons de Déu. Les fotos són de l' Albert del Grup d' Alpinisme CEC. Em va cridar especialment l'atenció la cresta de Comalespada, on hi ha aquesta curiosa roca. Es veu que no és pas estrany que, la neu, el vent i la pluja, retallin formes de cares... que anomenen "bruixes". Impressionant... tot i que jo no ho veuré pas en viu. Tinc una mica de vertigen, o sigui que no m'hi veureu per aquests pics!

Emili (cuñado y gran asesor para un excursionista aficionado como un servidor) nos enseñó unas fotos de una de las últimas escaladas. Las fotos son de Albert del Grup de Alpinismo CEC. Me llamó especialmente la atención la cresta de Comalespada, donde hay esta curiosa roca. se ve que no es en absoluto extraño que, la nieve, el viento y la lluvia, recorten formas de caras ... que llaman "brujas". Impresionante ... aunque yo no lo veré nunca en vivo y en directo. ¡Tengo un poco de vértigo, o sea que no me veréis por estos picos!

Emili (brother-in-law and great adviser for an inexperienced excursionist like myself) has shown us some photos of one of his last climbs. The photos belong to Albert from the Mountaineering group of the CEC. The ones of the crest of Comalespada, where you can find this curious rock, have attired my attention. It seems that it isn't rare that the snow, the wind and the rain, build the form of a face in the rock... that the mountaineers call "witches". Impressive... although I will never see it by myself. I have a little of dizziness, so you will not see me around these peaks!



dissabte, 11 de juliol de 2009

Si mai em perdo, segurament em trobareu aquí.





Avui, visita al jaciment arqueològic d'Ullastret. Potser, el lloc que més m'agrada. No és tan espectacular com d'altres jaciments (a Sicília mateix n'hi havia per caure de culs), però, què voleu que us digui! ... La cultura ibèrica sempre m'ha atret (potser algun mecanisme psicològic que em fa identificar ibers-roma i un paral·lel força més proper? Potser perquè és una cultura pròpia del territori? Vés a saber...). És aquell moment de la història que és i no és, de la que disposem de moltes dades però en falten moltes altres. Hi ha molt d'espai per a la imaginació. Si fos un historiador, no podria fer-ho, però com a simple aficionat, puc mirar les restes i deixar volar la imaginació. Tinc més d'un còmic (i algun projecte) d'aquesta època. El jaciment d'Ullastret, per mi, és perfecte. De tamany petitet, es pot visitar en un parell d'hores si bades molt o mitja horeta si tens pressa. El petit museu que complementa la visita és, per mi, perfecte. Molt didàctic i agradable, pren la mesura justa entre la informació i un disseny de l'espai agradable. No hi ha res pitjor que els museus super-saturats! A més a més, avui hem tingut la sort que l'home del museu ens ha sentit com dubtàvem d'un aspecte, i s'ha ofert a explicar-nos-ho. Hem estat una bona estona xerrant i hem après unes quantes coses... Visita recomanable al 100%!

Hoy, visita al yacimiento arqueológico de Ullastret. Quizás, el lugar que más me gusta. No es tan espectacular como de otros yacimientos (en Sicília mismo había para caerse de culo), sin embargo, qué queréis que os diga ... ¿La cultura ibérica siempre me ha atraído (quizás algún mecanismo psicológico que me hace identificar íberos-roma y un paralelo bastante más próximo? ¿Quizás porque es una cultura propia del territorio? Ve a saber...). Es aquel momento de la historia que es y no es, de la que disponemos de muchos datos pero faltan muchas otras. Hay mucho espacio para la imaginación. Si fuera un historiador, no podría hacerlo, pero como simpe aficionado, puedo mirar los restos y dejar volar la imaginación. Tengo más de un cómic (y algún proyecto) de esta época. El yacimiento de Ullastret, para mí, es perfecto. De tamaño pequeñito, se puede visitar en un par de horas si te encantas mucho o media horita si tienes prisa. El pequeño museo que complementa la visita es, para mí, perfecto. Muy didáctico y agradable, toma la medida justa entre la información y un diseño del espacio agradable. ¡No hay nada peor que los museos super-saturados! Además, hoy hemos tenido la suerte de que el hombre del museo nos ha oído como dudábamos de un aspecto, y se ha ofrecido a explicárnoslo. Hemos sido un buen rato charlando y hemos aprendido unas cuantas cosas ... ¡Visita recomenable al 100%!


Today, we have visited the archaeological park of Ullastret. Maybe, the place that I like the more. It is not so spectacular as other parks (in Sicily for instance, there are some parks that will leave you standing gaping), however, how can I explain it you... The Iberian culture has always attracted me (maybe some psychological mechanism that makes me to identify Iberians-Romans with a closer parallelism? Perhaps because it is the culture of this territory? Who knows...). It is that moment of the history that is and is not, of which we have many data but many other is missing. There is a lot of room for the imagination. If I was a historian, I could not do it, but as a simple enthusiastic, I can let my imagination fly. I have more than one comic (and some project) about this period. The park of Ullastret, for me, is perfect. Because of its small size, it can be visited in a pair of hours if you make a thorough visit or in half an hour if you are in a hurry. The small museum that complements the visit is, for me, perfect. Very didactic and pleasant, it takes the fair measure between the information and the design of a pleasant space. There is not anything worse than the over-saturated museums! Besides, today we have had the luck that the man in charge of the museum has heard us how we doubted about one topic, and he has offered himself to explain it to us. We have been chatting for a while and we have learned a few things... 100% advisable visit!

divendres, 10 de juliol de 2009

Polèmiques estèrils... que sorgeixen de la ignorància.

Un Don Quixot pornogràfic? La resposta, aquí.
Un Don Quijote pornográfico? La respuesta, aquí.
A pornographic Don Quijote? The answer, here.

Parlant de l'Albert...

He tingut la sort de participar en diversos projectes amb aquest gran guionista que és l'Albert Garcia. Uns quants d'aquests projectes no han tingut sort... com el d'aquests personatges. Potser més endavant...! Ben aviat us ensenyaré la nova colaboració Garcia&Bou, que aquesta sí que ja tenim llum verda per publicar. En aquest món, s'ha d'insistir un i altre cop!

He tenido la suerte de participar en diversos proyectos con este gran guionista que es Albert Garcia. Unos cuantos de estos proyectos no han tenido suerte ... como el de estos personajes. Quizás más adelante...! Pronto os enseñaré la nueva colaboración Garcia&Bou, que ésta sí que ya tenemos luz verde para ser publicada. ¡En este mundo, se tiene que insistir uno y otra vez!

I have had the luck of sharing several projects with this great scriptwriter who is Garcia Albert. A few of these projects have not had luck... like the one of these characters. Maybe later on...! Very soon I will show you the new collaboration Garcia&Bou which has had green light to publish. In this world, one has to be persistent!

dijous, 9 de juliol de 2009

Arbre poruc al fotoblog

"Un arbre poruc o l'arribada d'hivern sobtada?" El fotoblog pot servir per moltes coses, i una d'elles, força divertida, és "jugar" amb un amic amb el que només ens veiem físicament un cop l'any. Visiteu el fotoblog de l'Albert Garcia!

¿"Un árbol miedoso o la llegada repentina del invierno"? El fotoblog puede servir para muchas cosas, y una de ellas, bastante divertida, es "jugar" con un amigo con los que sólo nos vemos físicamente una vez al año. ¡Visitad el fotoblog de Albert Garcia!

"A fearful tree or the sudden arrival of winter"? The fotoblog can serve for many things, and one of them, quite fun, is "to play" with a friend that I only see once a year. Visit the fotoblog of Garcia Albert!

dimecres, 8 de juliol de 2009

Nou video dels Gruixut's.

L'Orn mirant un tòtem.

Il·lustració feta a llapis, que un dia el meu amic Ferran Sellarès acolorirà. Des de fa uns mesos no té gaire temps per dibuixar, ja que té una feina força més important que és cuidar d'un tal Biel. :)

Ilustración hecha a lápiz, que un día mi amigo Ferran Sellarès colorearà. Desde hace unos meses no tiene mucho tiempo para dibujar, ya que tiene un trabajo bastante más importante que es cuidar de un tal Biel. :)

llustration made on pencil, which a day my friend Ferran Sellarès will paint. Off late He hasn’t much time to draw, since he has a quite more important work that it is to look after a certain Biel. :)

dimarts, 7 de juliol de 2009

Entrevista a Seikon Blog

Cliqueu al logo per veure-la. És un xic vella... I em segueix sorprenent que algú trobi interessant el que dic... :P
Cliquead en el logo para verla. Es uno poco antigua ... Y me sigue sorprendiendo que alguien encuentre interesante lo que digo ... :P
Click on the logo to see it. It is quite old... And it surprises me that somebody finds interesting what I say... :P

dilluns, 6 de juliol de 2009

It's alive!

Després de banyar-me a l'Estany de Banyoles durant uns 5 minuts, m'adono que duc a les butxaques del banyador... el meu iPod Shuffle. I al cap d'unes hores d'assecar-se... torna a funcionar normalment! Petit i resistent, sí senyor! Un punt per la gent del mac.

Después de bañarme en el Estany de Banyoles durante unos 5 minutos, me doy cuenta de que llevo a los bolsillos del bañador ... mi iPod Shuffle. Y al cabo de unas horas de secarse ... ¡vuelve a funcionar normalmente! ¡Pequeño y resistente, sí señor! Un punto para la gente del mac.

After swimming in the Estany de Banyoles for about 5 minutes, I notice that I carry in my pocket of the swimsuit... my iPod Shuffle. And after some hours of drying... it works normally again! Small and resistant, yes man! One point for the people of mac

Programa d'activitats de l'Escola de Natura

Postal que he fet per l'Escola de Natura de Banyoles.
Postal que he hecho para la Escuela de Naturaleza de Banyoles.
Postcard that I have made for the School of Nature in Banyoles

divendres, 3 de juliol de 2009

Quan al Parlament es parla clar i català.

Andorra (i 5) Vaca boja i conclusió.

En conclusió, han estat unes mini-vacances molt ben aprofitades. Tres dies seguits d'excursions (d'unes 7-8h. hores cadascuna), amb força calor. Ha estat dur, per alguna cosa signo "Trencat de Cames" i no "El Muntanyenc Catxes de Cames d'Acer ", però ha valgut molt la pena. La natura d'Andorra i del Pirineu en general és espectacular, sobretot per a la gent de la plana com jo. El paisatge urbà (tant atapeït de botigues i centres comercials) contrasta tant amb el natural que deixa una sensació un xic amarga. Com a curiositat... en tres dies no vam anar ni un sol cop "de botigues"!
I per acabar...
L'anècdota de la vaca boja. Anant a caminar, és molt normal trobar ramats de vaques pasturant. No és problema, més aviat són elles que s'aparten si és que no t'ignoren directament. Per exemple, el ramat de vaques de les cases d'en Ramió, ens van fer patir i tot perquè el corriol era estret i s'apartaven de nosaltres sense mirar gaire per on anaven. Doncs bé... fins aquí la teoria, perquè just passada la Collada de la Maiana...
... en aquest immens prat veiem, de lluny, dues vaques. Molt de lluny. Estaven a prop del camí, però, com he dit abans, no hauria de ser cap problema. Ens anem acostant. Una es queda pasturant, tranquil·la. L'altra, se'ns queda mirant.
Imma: -No ens mira malament?
Quim : -No dona, no pateixis, que ja s'apartarà...
Ens anem acostant. La vaca s'acosta un xic al camí. Nosaltres seguim tirant avall.
Imma: -I com és que s'acosta a nosaltres enlloc d'allunyar-se?
Quim (mirant-li l'entrecuix, comprovant que no fos un brau): - Ja s'apartarà...
En aquell moment, jo, en Quim, que també havia notat que la vaca s'havia acostat un xic massa, vaig pensar: "Mentre no rebufi ni rasqui el terra amb les potes cap problema..."
I dit i fet. La vaca va considerar que els cinc metres que ens separaven eren el límit que no hauríem d'haver creuat mai. S'aixeca sobre les potes del darrera, rebufant, i sacsejant el cap mostrant-nos com n'eren d'ufanoses les seves banyes. I tot això, mentre venia cap a nosaltres. I nosaltres dos enmig d'un prat de centenars de metres sense cap arbre o paret on protegir-nos i carregats amb les motxilles. Segurament, els experts us diran que s'ha de mantenir la calma. Però expliqueu-los-hi davant d'aquella vaca marcant territori! No vam tenir temps ni de dir-li que som vegetarians! Els peus ens tocaven al cul de tant córrer. Per sort, l'ego de la vaca ja en va tenir prou i va seguir pasturant tranquil·lament després de demostrar que el prat era seu.
En resum... la propera vegada que sentiu dir a algú la dita "fer passar bou per bèstia grossa" pregunteu-li si ha tingut un bou o una vaca a dos metres, bramant i saltant. Perquè a l'Imma i a mi ens va semblar molt grossa, la veritat.


En conclusión, han sido unas mini-vacaciones muy bien aprovechadas. Tres días seguidos de excursiones (de unas 7-8 h. horas cada una), con bastante calor. Ha sido duro, por alguna cosa firmo "Trencat de Cames" (Roto de Piernas) y no el Montañero Cachas de Piernas de Acero, pero ha valido mucho la pena. La naturaleza de Andorra y del Pirineo en general es espectacular, sobre todo para la gente de la plana como yo. El paisaje urbano (tanto apretujado de tiendas y centros comerciales) contrasta tanto con el paisaje natural que deja una sensación un poco amarga. Como curiosidad ... ¡en tres días no fuimos ni una sola vez "de tiendas"!
Y para acabar ...
La anécdota de la vaca loca. Yendo a caminar, es muy normal encontrar manadas de vacas paciendo. No es problema, más bien son ellas que se apartan si es que no te ignoran directamente. Por ejemplo, la manada de vacas de las casas de Ramió (primera foto), nos hicieron sufrir y todo porque el sendero era estrecho y se apartaban de nosotros sin mirar mucho por donde iban. Pues bien... hasta aquí la teoría, porque justo pasada la Collada de la Maiana (segunda foto), en este inmenso prado vemos, de lejos, dos vacas. Muy de lejos. Estaban cerca del camino, pero, como he dicho antes, no tendría que ser ningún problema. Nos vamos acercando. Una se queda paciendo, tranquila. La otra, se nos queda mirando.
Imma: -No nos mira mal?
Quim: -No mujer, no sufras, que ya se apartará ...
Nos vamos acercando. La vaca se acerca uno poco al camino. Nosotros seguimos tirando para abajo.
Imma: ¿-y cómo es que no se acerca a nosotros en lugar de alejarse?
Quim (mirándole la entrepierna, comprobando que no fuera un toro): - Ya se apartará ...
En aquel momento, yo, Quim, que también había notado que la vaca se había acercado un poco demasiado, pensé: "Mientras no resople ni rasque el suelo con las patas ningún problema..."
Y dicho y hecho. La vaca consideró que los cinco metros que nos separaban eran el límite que no tendríamos que haber cruzado nunca. Se levanta sobre las patas del detrás, soplando, y sacudiendo la cabeza mostrándonos cómo eran de ufanos sus cuernos. Y todo eso, mientras venía hacia nosotros. Y nosotros dos en medio de un prado de centenares de metros sin ningún árbol o pared donde protegernos y cargados con las mochilas. Seguramente, los expertos os dirán que se tiene que mantener la calma. ¡Pero explicádselos delante de aquella vaca marcando territorio! ¡No tuvimos tiempo ni de decirle que somos vegetarianos! Los pies nos tocaban en el culo de tanto correr. Por suerte, el ego de la vaca ya tuvo bastante y siguió paciendo tranquilamente después de demostrar que el prado era suyo.
En resumidas cuentas ... la próxima vez que oís decir a alguien el dicho catalán "fer passar bou per bèstia grossa" ("hacer pasar buey por bestia grande", es decir, exagerar, hacer grande algo pequeño) preguntadle si ha tenido nunca un buey o una vaca a dos metros, bramando y saltando. Porque a Imma y a mí nos pareció muy grande, la verdad.

As a conclusion, they have been a very intense mini-holidays. Three days of outings (of approximately 7-8 hours each one), with quite enough heat. It has been hard, that's why I sign "Trencat de Cames" (bronken Legs) abut it has been worthwhile. The nature of Andorra and of the Pyrenees in general, is spectacular, especially for the people of plain land as myself. The urban scenery (so much squeezed of shops and shopping centers) contrasts with the natural scenery, leaves an a sort bitter sensation. As curiosity...: in three days we were not even one time "shoping"!
And to finish...
The anecdote of the crazy cow. Going trekking, it is very normal to come across flocks of cows pasturing. It is not a problem. They grant you pass or they ignore you directly. For example, the herd of cows of the houses of Ramió (the first photo), they made us suffer because the footpath was narrow and they were leaving without looking very much where they were going. Well, all right... so far the theory, because just after the Collada of the Maiana (the second photo), in this immense meadow we see, away, two cows. Quite far away. They were close to the way, but, as I have said earlier, it would not have to be any problem. We are approaching. One continues feeding, calm. Other one, one remains staring us.
Imma: - Isn't she looking at us badly?
Quim: - No, don't be afraid, she will go away already...
We keep on getting closer. And the cow comes closer to the path. We continue our way.
Imma: - and how is it that she is approaching us instead of moving away?
Quim (looking at the crotch, verifying that was it not a bull): - She will go away already...
In that moment, I, Quim, who also had noticed that the cow had approached a little too much, thought to myself: "As far as she doesn't breath heavily I doesn't scratch the soil it will be no problem..."
No sooner thought. The cow thought that the five meters that were separating us were the limit that we should never have crossed. He gets up on the back paws, blowing, and shaking the head showing how proud she was of her horns. And all that, while she was coming towards us. And we two in the middle of a meadow of hundreds of meters without any tree or wall where to protect us and loaded with the rucksacks. Of course, the experts will say to you that it is necessary to remain calm. But explain it to them in front of that cow marking territory! We did not have time to say to her that we are vegetarian! The feet were touching us in the bottom of so much running. Fortunately, the ego of the cow was satisfied and kept on feeding peacefully after demonstrating that that was her meadow was.
To summarize... the next time that you hear the Catalan saying "fer passar bou per bèstia grossa" ("to pretend that a bull is a big beast" that is to say, to exaggerate, to make something small big) ask him if he has never had an ox or a cow to two meters, roaring and jumping. Because, to be honnest, it seemed very big to Imma and to me.

dijous, 2 de juliol de 2009

Andorra (4) Estany de l'Illa i refugi de Perafita.

La mateixa vista que ahir, però a les 8h. del matí.

Passant entre estanys i roques.

Una marmota poc tímida.

La Collada de la Maiana. És una motxilla amb potes?
No! És l'Imma de can Cargol fent honor al seu nom...

El refugi de Perafita.

Passada la nit al refugi, i havent pres un te calent, comencem a descendir. Com que és força d'hora, trobem unes quantes marmotes voltant. Ja n'havíem vist alguna el dia abans, al vespre. Són força tímides, però una d'elles, la de la foto, se'ns ha quedat mirant fins a ser força a prop. El camí passava per sota la "seva" roca! Baixant, decidim provar una ruta alternativa. És força més volta, però ja que hi som... Pugem per la Collada de la Maiana quan el sol matiner ja pica fort. A aquestes alçades, a les 9h. del matí ja fa calor! Una bona suada... Passem per la collada i enfilem el camí cap al refugi de Perafita. Des d'allà, baixem vorejant el riu de Perafita fins al punt de sortida.

Pasada la noche en el refugio, y habiendo tomado un te calentito, empezamos a descender. Como es bastante temprano, encontramos unas cuantas marmotas a su aire. Ya habíamos visto alguna el día antes, por al tarde. Son bastante tímidas, pero una de ellas, la de la foto, se nos ha quedado mirando hasta estar bastante cerca. ¡El camino pasaba por debajo de "su" roca! Bajando, decidimos probar una ruta alternativa. Es bastante más vuelta, pero ya que estamos... Subimos por la Collada de la Maiana cuando el solo matinal ya pica fuerte. A estas alturas, ¡a las 9 h. de la mañana ya hace calor! Una buena sudada... Pasamos por la collada y enfilamos el camino en el refugio de Perafita. Desde allí, bajamos bordeando el río de Perafita hasta el punto de salida.

After having spent the night at the shelter, and having had a nice hot tea, we proceed to descend. As it is quite early, we see some marmots. We had already seen one the day before, in the evening. They are quite shy, but one of them, the one in the photo, remained staring us until being quite near. The path goes past under "its" rock! Going down, we decide to take an alternative route back. It is slightly longer, but since we are there... We rise through the Collada de la Maiana when the early sun is already quite hot. At these heights, at 9 am it is already hot! A good sweat... We go to the col and then we take the path towards the shelter of Perafita. From there, we go down bordering the river of Perafita until the starting point.